Canciones que se pierden, nunca pensadas, nunca escritas. Pasos andados por calles cansadas de no llevar nunca a ninguna isla.
Y las mismas bambas viejas, ideal de lealtad. Virtud perdida en la reprocidad, último reproche de lo absurdo.
Caminar cantando al aire que no olvida, tal vez porque no recuerda nada que pudiera olvidar.
Todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar, que diría machado. Pasar andando caminos.
"Se venden canciones, se compra popularidad" dice la fuga. "Sé egoísta y quiérete, y así también podrás querer más a los demás" dice uno de los de Vittorio y Luccino y parece que se lo acabe de inventar, pero también yo he leído el libro X de la "ética a nicómaco" de Aristóteles.
Y quisiera pasar de andar y quedarme. En medio del camino, que dejaría de ser camino al dejar de andarlo.
Quisiera dejar de actuar, desformar mi caracter, deshacerlo a base de nihilista inactividad. Dejar de replicarme. Dejar de ser un blade runner de juguete, dejar de vivir en Dire Straits.
olvidar los símbolos, las imágenes. Quemar todas mis referencias, volverme iconoclasta, como el hijo al que la "emperador" hizo dejar ciego para poder seguir gobernando y luego la hicieron Santa.
Estudiar ética y justicia, praxis, política.
Me recuerda a la matemática logarítmica.
Pura idea vacía, imaginación tangible, sueño bonito, horrenda irrealidad.
Maldigo el zugzwang y hasta al caballo. Creo que hoy no se salva ni el peón.
Cuando iba al colegio me enseñaron que los pájaros cantan y que eso también es bonito. Siempre me fascinó la sincronía de las aves en vuelo.
Pero ayer oía pájaros y parecían desafinados. Volavan y parecían perdidos. El mundo gris no es su hábitat. Y los griegos se equivocan o no conocían ésto. Ésta ciudad tampoco puede ser el hábitat del hombre.
Árboles encajados en un palmo de tierra dibujada sobre un bloque de cemento. Ilusión de vida, en medio de la muerte antinatural.
Cuando la inercia enmascara la gran mentira: llevamos siglos muertos, pero no nos hemos dado cuenta.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
El que queda de boscos i montanyes i selves i platges formant part de la mateixa natura que els pobles i les ciutats. Tots han sortit del mateix lloc. No volguis fer les mateixes diferencies absurdes i estúpides que feien els grecs i tota la tropa que els va seguir.
No sabia que fossis anteriors als grecs.
No fa falta ser anterior als grecs per parla de la prehistoría. No fa falta ser anterior als grecs per escriure el que he escric.
Prehistòria és anterior a la escriptura, per tant els grecs no són prehistòrics, i tu ets posterior als grecs i, com a tal, part de la tropa que els va seguir.
Respecte al teu comentari no hi estic d'acord, simplement, perquè no tota la natura és inorgànica, ni surt del mateix lloc. És cert que l'home surt de la natura i les ciutats surten de l'home, però també surt del conill la cuixeta rostida, i d'aquesta la merda, i no per això diem que els conills siguin una merda.
Els processos afecten allò que ha estat processat, i si bé tot forma part d'una certa idea molt amplia de "natura" és evident que es tracta d'aspectes clarament diferenciats, i en diversos sentits contraposats, d'aquesta "magna naturans".
No he dit que els grecs siguin prehistórics. Sóc posterior als grec, però no tinc perquè pensar el mateix que els grecs.
No diries que el conill és una merda, però tampoc que la merda no forma part de la natura.
Les creacions de l'ésser humà surten de la natura. La ciutat no existiría sense els árbres, els fossils, els minerals, l'aigua... Una ciutat es tan natural com un bosc. Perquè el cap i a la fi, agradi o no, l'ésser humà és tan natural com un conill o la merda d'aquest, sigui orgànic o inorgànica.
De fet el nostre principal problema és no reconéixer que no hi ha separació entre la natura i les ciutats. La qual cosa, hi ha qui diu que ens portarà a l'extinció.
Publica un comentari a l'entrada