Pasas por el otro lado del ancho ventanal que dá a la calle, por el otro lado del arcén.
Con mi camisa blanca y mi devantal negro de herrero te miro desde el mostrador y espero en vano que me mires, me saludes, mientras pienso en tantas cosas que me gustaría decirte. Que me gustaría poder decirte y que quisieras escuchar.
Y me gustaría tanto que me quisieras escuchar.
Pero pasas sin mirar y no te acuerdas del que te mira, espectador impotente de la vida que sigo imaginando desde mi guarida de sombras, donde permanezco ignorado.
Supongo que sigo sin apenas existir para la mayoría de gente que me importa.
Debería empezar a dejar de preocuparme por la gente en la que finjo no pensar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
rompe el cristal y sal...
camina hacia adentro y no pares de bailar, que al fin y al cabo...
somos ondas en rayos de luz..
brillamos, resplandecemos.
parpadeamos, saltamos.
paramos, oscurecemos.
...
iluminamos..
verifica, contrasta, repasa, apren ...viu! Al maxim! tot el que poguis i mès! i mès! lluita-ho tothom t'ho evitarà a la seva manera. tots ho fem. jo mateix... donc tant poc...molts cops... ho sento!... segueix observant tant bè sempre i no t'oblidis de mirar per endavant. d'avui i cap om tu volguis. sabent ja d'on vens i on vas. unabraçada.germà
Una abraçada bro,
moltes gracies
:)
Oe! tal com t'he enviat: la feina i que parlis amb gent, la piscina i que ets sentis millor, les classes programades les de lliure elecció i les de l'any que ve, internet i millor relacio amb ton pare i ara: ton germà! Salutacions a ell; que també s'ha adonat que ja saps d'on vens i on vols anar!
Bon camí; ni que me sembli tard!
unabraçada
(t'he de enviar un link de youtube que va enviar-me guille: t'encantara!)
i petons
(tambe als papas i la falgars...que no s'enfadi ningú :) )
Núria
Recentment he descobert que estaves posant per escrit les teves preocupacions a aquest blog. Lamento no haver-ho vist abans. Igualment, no em puc estar de dir-te algunes coses. No pretenc alliçonar-te ni aconsellar-te, sinó que són paraules i energies que m'agradaria transmetre't, perquè em surten de dins...
Et volia dir que sempre has existit i sempre existiràs per a més persones de les que imagines.
Sigues invisible quan tu vulguis, no quan els altres vulguin.
No deixis d'aprendre de les coses que facis, que et passin, que sentis.
Confia, escolta i fes cas de les persones que t'estimen.
Actua Mauri, fes coses que t'agradin, no et quedis imaginant com es podrien fer.
Jo penso que MAI ÉS TARD.
Me n'alegro molt que te n'estiguis ensortint tant bé.
Una abraçada molt gran pel teu germà (Ferran, ets un encant i m'agraden molt les coses que li dius al Xavier).
Una abraçada també pels teus papis i molts records a tota la família.
Fins aviat,
Vicki
Publica un comentari a l'entrada